Els contes de la Dina. Benvinguda Dina.

         

       Ja fa uns anys a casa del senyor i la senyora Dinosaurus van prendre una important decisió. Volien veure augmentada la seva família.

Amb el temps, la decisió va convertir-se en un fet i un bon dia la senyora Dinosaurus va dir-li al senyor Dinosaurus que esperaven un fillet o filleta per principis de l'estació freda.

Tota la família va rebre la notícia amb molta il·lusió. Un nou membre!

El temps va anar passant i van anar enllestint tots  els preparatius per rebre al nou membre de la família. Tots anaven molt atrafegats netejant la casa, pintant l'habitació, pensant noms... Era un no parar viure en aquella casa! Amb quina il·lusió esperàven el moment.

L'estació freda va començar i amb ella les expectatives i les ganes de veure la cara del nou membre de la família. Com seria? Quina cara faria? A qui s'assemblaria?.Quins nervis!

Un bon dia, amb el fred trucant a la porta,  la senyora Dinosaurus va dir al senyor Dinosaurus que li semblava que ja era el moment i plegats van anar a l'hospital.

Unes unes hores més tard, la senyora Dinosaurus i el senyor Dinosaurus van veure con la petita Dina els mirava i semblava que els feia un somriure. Quin moment més màgic! No van poder contenir les llàgrimes. La Dina, el nou membre de la família Dinosaurus ja era aquí.

El pare i la mare tan bon punt la van poder abraçar li  van donar la benvinguda a la seva família tot omplint-la de petons.

Quan les infermeres van haver fet totes les feines que fan amb els nadons i amb les seves mames, la van pujar a la seva habitació de l'hospital i allí l'esperaven els avis, tiets i un munt de família que volia veure aquest nou membre.

En entrar a l'habitació tots van exclamar: - Benvinguda Dina!! i ella que era tan bonica, amb els seus ullets plens de vida va semblar que ja els somreia.

A la Dina li agradava des de molt petita tenir els ulls molt oberts per veure tot allò nou i gairebé sempre semblava somriure a tothom. 

Ara, que sempre, sempre no somreia. Com tots els nadons de tant el tant també recordava a tothom que era allí i potser tenia gana, son, pipí o d'altres coses dins del bolquer. I sabeu com ho feia? Doncs amb un plor que feia somriure als seus pares sempre. Un plor que semblava dir: -Eeeeeeeeeee! Que sóc aquí!!- perquè la petita Dina quan plorava ho feia amb la lletra «E». 

A casa dels família Dinosaurus els esperava a tots una nova vida, plena de moltes noves històries  que viure plegats. Potser ens les podran anar explicant...

Fi.

Recordant entrades

Avui us penjo un altre conte que vaig escriure fa uns quatre anys i que era al blog antic. Espero que us agradi.

Hi havia una vegada un petit país on la gent que hi vivia, sempre anava d'un costat a l'altre amb posat molt seriós i atabalat.

Era un país on tothom tenia maldecaps.

L'alcalde no sabia què fer per tenir la gent contenta i això li suposava un gran maldecap.

Els treballadors de l'ajuntament sempre tenien queixes de la gent d'aquell país i això els suposava un maldecap.

Els jardiners, no sabien què fer per tenir les flors i els parcs més bonics de tot el món i això els suposava un maldecap.

Els treballadors de la neteja per tenir la ciutat neta, les mares i els pares per que els seus fills fossin els millors, els professors i professores per ensenyar millor, els metges i metgesses per curar a tothom, els botiguers i botigueres per tenir més coses a millor preu... i així tothom.

Per aquest motiu tothom en aquell país tenia mala cara, perquè tenia molts maldecaps.

Quan sortia la gent de casa, no era normal parar-se a fer-la petar amb la resta d'habitants d'aquell indret, tothom tenia massa maldecaps com per malbaratar el seu temps, pensaven amb posat seriós.

Un dia d'hivern, els homes del temps d'aquell país, van avisar a la població de que els mapes del temps indicaven que hi hauria un vent molt fort.

Això era un gran maldecap per tothom.

La gent del país, preocupada pel vent, va tancar portes i finestres i va quedar-se a casa.

I va arribar el temut vent. Va començar a bufar, i no era un vent com aquells ventots d'altres cops, que feia malbé arbres i cases, que feia córrer pel carrer contenidors o bosses estripades.

Era un vent càlid i agradable, una brisa d'estiu suau... no calia haver-se capficat, aquell cop. Els homes del temps ho havien exagerat molt, va pensar tothom.

I la gent del país va començar a obrir les portes i les finestres, i fins i tot va sortir al carrer.

Va ser llavors quan una cosa estranya va passar: el vent, de sobte, va començar a bufar fort, molt fort, i a endur-se amunt, molt amunt, els maldecaps de la gent. Sols arrossegava això: maldecaps.

Quan els maldecaps pujaven amunt i el vent els arrossegava, se sentia riure a la gent... quan la gent veia el seu maldecap lluny, junt amb d'altres, pensava que potser n'hi havia de molt més grossos que els d'ells, que potser no calia preocupar-se tant i el que era important era escoltar als altres i demanar-los consell, que el que era important era disfrutar de l'ajuda dels altres... que el que era important no era pas tenir els millors parcs del món, sinó passejar pel parc. Que el que era important era escoltar què li passava a la gent i ajudar-la a solucionar-ho, que el que era important era parlar i jugar amb els fills, gaudir ensenyant, ajudar els malalts...

Aquell vent, que tants maldecaps havia dut als homes del temps, s'havia endut els de tothom per tal d'ajudar-los a veure que les coses quan és miren de lluny no sempre són com quan les veiem de prop.

Recordant entrades.

Bona nit!

Avui vull recordar que aquest blog, a l'igual que el primer que vaig tenir va nèixer per ensenyar-vos el que m'agrada fer. El que m'agrada és cuinar, fer fotos, llegir, fer scrap, fer de mare, de parella, de filla....vaja, moltes coses i ara m'adono que en aquest blog durant molt temps, sols hi he posat una part de mí i per això vull recordar algunes entrades antigues de l'altre blog i dir-vos que a partir d'ara intentarè que sigui el que jo volia...uns pessics de mí i del que a mí m'atrapa i m'agrada fer.

Així que avui us deixo amb un conte que té molt temps i que vaig escriure amb molta il·lusió.

                 

Vet aquí una vegada un rei i una reina que no tenien reialme però sí un petit palau.

Amb els anys el rei i la reina van tenir una princesa, una bonica nena morena amb ulls foscos i cabell negre.

A mesura que la princesa es feia gran, gaudia jugant als parcs i jardins del país on vivia.

El temps passava i la princesa veia que el seu pare i la seva mare marxaven cada dia i de bon matí i quan ella preguntava on anaven li deien que havien d'anar a treballar per mantenir el seu petit palau, per comprar roba, per comprar el menjar...

Veure partir cada dia als reis entristia una mica a la princesa i sense dir res va decidir ajudar-los i per això va pensar que buscaria ella també una feina.

Va començar a mirar els anuncis dels diaris, i a preguntar a les botigues, als transports públics...però ella ni tan sols sabia llegir, ni es veia al darrere d'un taulell!!

Els reis veien a la petita princesa cada dia més capficada i tot i que encara gaudia dels jocs de la seva petita ciutat, notaven que alguna cosa passava.

Un dia el rei i la reina van adonar-se que la princesa era més feliç quan jugava amb altres súbdits d'aquell petit país i que investigava les coses, repetia gairebé tot el que ells li deien i van decidir que era el moment de dur-la a l'escola.

Van dir-li a la princesa que havien de parlar amb ella i li van explicar que començava el que per a ella seria una llarga tasca. La princesa va estar molt contenta perquè podria ajudar al seu pare i a la seva mare i potser no haurien de treballar tant i podrien passar més estona amb ella. Va preguntar què li pagarien en aquesta feina.

El rei i la reina van esclatar a riure, i li van dir que era una feina divertida i dura de vegades on el que li pagarien ho veuria a cap de molt temps, li donarien coneixement, eines per fer-se gran, amics,... i un seguit de coses que fins que fos gran l'ajudarien a ser una millor persona en molts sentits i que segurament aquestes coses l'ajudarien a trobar una feina on cobraria diners.

La princesa va emmurriar-se, això d'anar a treballar sense cobrar no li va agradar gaire, ella preferia jugar si no podia ajudar al pare ia la mare.

Va arribar el primer dia d'anar a l'escola i la princesa no ho veia del tot clar, quan el rei i la reina van portar-la a la seva nova escola va quedar bocabadada de veure tot el que allí hi havia i que era ple d'altres nens com ella.

El rei i la reina la van deixar a la seva nova classe esperant que fos el principi d'una gran feina. La feina de fer-se una persona gran amb coneixements i amb principis.


Fins aviat!